Si és que estan passant tantes coses que no queda una altra que riure’s.
I a això vinc.
Després de 3 any fent monòlegs per tot el país, és un honor tornar a aixecar el teló per a continuar rient-me de tot una mica.
Per a començar de mi mateix que és una cosa indispensable que em van ensenyar des que vaig començar en això de la faràndula.
Però també per a riure’m de tot el que m’envolta. De tot. De la meva dona. Del meu fill. De la meva mare. De la meva germana. Del meu cunyat. De la meva família.
I també del meu barri. De la meva ciutat. Del meu país. De tots els meus països. Dels meus governants.
Dels meus reis i dels meus prínceps. I dels meus principis. Sobretot, dels meus principis. Perquè
com deia el mestre, “si no t’agraden, tinc uns altres”.
Però no es preocupin, que també em riuré de vostès. Dels quals vinguin a veure’m al teatre. I dels quals no. D’aquests encara més.
Per què? Perquè sí.
Perquè està la cosa com per a deixar de riure’s.
Encara que sobretot el que vull és que vostès riguin. I Molt. Si no, això no tindrà ni puta gràcia.
